Article d’opinió al diari Levante-EMV
Fa 10 anys, la Llei Integral contra la Violència de gènere es va convertir en una de les primeres mesures legislatives del recent estrenat govern socialista del president José Luis Rodríguez Zapatero. Una iniciativa que anava més enllà de la seua expressió legal, era tota una declaració d’intencions. D’esperança per a tantes dones que, al llarg de moltes dècades de silenci, havien esdevingut silencioses i abandonades víctimes de la violència que sobre elles exercien les seues parelles. No érem el país del món més afectat per la xacra, però vàrem ser els més valents perquè, de no actuar, corríem el risc de convertir-nos en una societat malalta que, amb el seu silenci, consentia perversament el que no era altra cosa que atacar els avanços en igualtat de les últimes dècades. No fou un capritx ni una decisió sense meditar: era tota una concepció de la democràcia i la manera que teníem d’entendre-la; superant la vergonya històrica a què tants homes han sotmès a tantes dones fent sentir a la dona amenaçada que hi ha un país que s’encarrega de protegir-la.
El desé aniversari de la Llei mereix un reconeixement i una reflexió. Reconeixement, pel que suposà la fita legal, primer, i el desenvolupament, després, de tota una estructura que comptava amb l’empara dels jutges, l’actuació dels centres de salut, el recolzament de la societat per a la inserció i una condemna adequada per al maltractador, lluny de la dona. Un avanç considerable que no evita que les xifres de dones maltractades, deu anys després, siguen esgarrifoses. Si no som combatius podem revertir els avanços, més enllà dels reconeixements. Per això cal també una reflexió: cada any hi ha a Espanya 130.000 denúncies, que se sumen a les que encara no sabem perquè, per por o desconeixement, no es fan públiques. Inculcant en els mateixos valors i principis que incidixen en la fortalesa d’una societat, com fa deu anys, assolirem un model de convivència que no admet la superioritat de ningú però tampoc la impunitat dels qui la exercixen. Les retallades que, en eixe sentit, està efectuant el Partit Popular en els fons per a la lluita contra la violència de gènere, han arribat al 22%; les retallades maten. El silenci del president Rajoy en cada assassinat és intolerable; i per si fora poc, la taxa de dones que sí denunciaren i malgrat això foren assassinades ha augmentat un 30%. Condicions, totes elles, que ens fan als Socialistes demanar un nou pacte de convivència ciutadana que no deixe les dones tirades, i no baixar la guàrdia en la lluita per una societat més decent, que no és altra cosa que una societat més igual. Un reconeixement i un aniversari que duen el nom d’un president i un partit que segueix lluitant per una societat més justa. Aquella que reconeix, per sobre de números i estadístiques, la vida en llibertat de cada dona.
