Un any més, Gandia acull una nova edició, la número 33, de la Universitat d’Estiu: un espai de flux del lliure pensament, d’intercanvi d’idees, de reflexió i de debat. La ciutat se sent orgullosa d’esta convocatòria i del pacte pel coneixement entre Gandia i la Universitat de València. Un pacte que hui agraïm i reafirmem amb este acte.
“Organització territorial: de l’escala local a l’escala global”: una vegada més, la Universitat d’Estiu torna a fer diana en el tema triat. De nou, encerta en les preguntes, requeriment previ i imprescindible per a obtindre respostes interessants: algunes d’elles esdevindran solucions i altres posaran en evidència el que s’està fent de forma maniquea per la força del costum. Totes elles resultaran útils i conformaran un corpus teòric que hauríem de ser capaços d’aplicar. I ahí està la qüestió: Serem capaços de donar resposta al canvi de paradigma territorial que estem vivint? Eixa és la reflexió que vos propose amb la meua intervenció.
Els territoris estan acotats per límits i fronteres, elements vius que canvien geogràficament i conceptualment. La idea de frontera naix com a fenomen natural de la vida social i indica fins on es pot arribar per obtindre el que necessitem per a viure. En estos moments, les fronteres es desdibuixen. Ara estem en temps de canvi, d’oportunitats on, paradoxalment, sembla que tot està en risc però també que tot és possible.
Tot és possible en este món de contacte digital on l’esfera social supera la física gràcies a les noves tecnologies de la comunicació. Sense moure’ns de casa, és possible treballar, informar-se, estudiar, fer negoci, comprar, vendre, interactuar… Però, al mateix temps, tot està en risc. També, sense moure’ns de casa, guaitem per eixa finestra d’Internet i observem un sistema que es trontolla i unes fronteres difuses entre l’escala local i la global:
- El cop d’estat frustrat de Turquia, fa tres dies. Es un conflicte local o global?
- El Brexit britànic o l’autodeterminació de Catalunya…
- La crisi dels refugiats: problema local o global?
- I el terrorisme jihadista?
Estos conflictes amb què ens desdejunem cada dia traspassen les fronteres i, de la mateixa manera que la pobresa o el canvi climàtic, hauran de tindre una resposta d’àmbit mundial. I comença el repte:
- Estem preparats per a formar eixe nou “govern per a la humanitat”?
- Som capaços de mantindre la democràcia davant esta nova complexitat sense fer canvis?
- Assumirem els riscos de fer canvis? I els riscos de no fer-los?
- Sabrem compaginar l’escala global amb la local, preservant la CIVITAS: l’espai de la llibertat, la seguretat i l’autonomia dels ciutadans i ciutadanes?
Cal afrontar aquestes qüestions amb valentia, perquè com deia el filòsof Antonio Gramsci, “un temps vell no acaba de morir, el temps nou no acaba de nàixer, i en el clarobscur, apareixen els monstres”, i hem d’evitar que aquests monstres continuen afectant el nostre futur.
Davant d’estos interrogants, només tinc dues coses clares:
- La resposta no és el conservadorisme. Ni econòmic ni social. Les respostes antigues no són vàlides perquè ens han donat el que tenim i no ens oferiran el que desitgem.
- I segona qüestió: el que no podem perdre és la veritable unitat de mesura, LA PERSONA. Perquè l’objectiu final sí és invariable: el desenvolupament de la persona i el seu benestar. I eixa causa requereix proximitat i empatia. Com ens agrada dir a nosaltres, el primer són les persones.
Des del conjunt d’allò que anomenem “governs”, haurem de garantir per a cada persona el seu conjunt d’oportunitats, la seua dosi mínima de dignitat i de justícia. Realment ens hem preparat per a fer-ho? És el moment en què els poders públics devem signar un nou pacte amb la ciutadania. Un pacte amb drets i obligacions. Crec fermament que no es poden mantindre drets, ni incrementar-los, sense haver fet abans els deures. Drets i deures formen un binomi inseparable i si no ho tenim clar, estarem enganyant a la gent o caiguen en el populisme.
Tenim el deure de refer els governs i les maneres de governar. Perquè qui no es governa a si mateix (el poble), està condemnat a que el governen els altres (els mercats, els grups d’interès, etc.) Ja ho deixa Joan Fuster: “la política o la fas, o te la fan”. Les noves formes de govern hauran de contindre més democràcia i una distribució de competències més efectiva i funcional. Així que, posem-nos a la feina, perquè…
NECESSITEM UNA NOVA ADMINISTRACIÓ TERRITORIAL
Permeteu-me que vos parle ara en primera persona: Sóc diputada, d’una administració territorial que ja no té el mateix sentit que tenia quan es va crear. Les Diputacions es crearen com a un element de modernitat del segle XIX perquè els alcaldes no hagueren d’anar a Madrid, a cavall com es viatjava en aquell moment, per a realitzar determinades i importants gestions.
Aleshores, les Diputacions eren les encarregades de construir els primers hospitals provincials i, per a poder finançar-los, alçaven places de bous. Hui, quan ja no anem a Madrid a cavall, quan les àrees de gestió funcionals són distintes, no existeix cap administració democràtica amb la capacitat de governar les sinergies supramunicipals de caràcter territorial. Les Diputacions s’han convertit en “museus provincials”, i no tenim la capacitat directa de participar en l’ordenació del territori, el transport, la gestió de l’energia, dels residus o les infraestructures més enllà del nostre municipi. Podem dir que anem en carro i a cavall en ple segle XXI i necessitem, per tant, encarar sense complexos el debat del paper de les diputacions i la necessitat d’enfortir les Mancomunitats, representants d’un òrgan molt més proper i efectiu com són les comarques.
Pel que fa als territoris més amplis i amb sentiment de pertinença – Catalunya, País Valencià o País Basc- demanem més quota d’autogovern. Volem tindre la capacitat d’organitzar-nos en l’àmbit subautonòmic amb noves eines més útils, més pròximes, que siguen capaces de crear noves oportunitats i valors afegits i esdevinguen un instrument de desenvolupament personal. I cal fer-ho respectant els sentiments però utilitzant la raó i buscant l’excel·lència territorial, un concepte basat en tres pilars: la visió compartida, l’interès general i la cultura de qualitat. A més, s’haurà de posar com a guia els valors compartits i, com a centre, la persona. Només així la música d’un futur millor sonarà amb l’harmonia d’una orquestra.
I, com en una orquestra, el territori ha d’actuar coordinat amb la interrelació dels seus tres vèrtex: el de l’activitat productiva (ocupat per empreses i sindicats), el de l’activitat social (format per administracions i organitzacions ciutadanes) i el del coneixement…
EL PAPER DE LA UNIVERSITAT
El node del coneixement resideix sobretot en les universitats, que a banda de formar i investigar, s’impliquen també des de fa temps en el desenvolupament local. L’actual societat del coneixement i de la globalització ha intensificat la competició entre els territoris i ha fet que les ciutats estem molt interessades a comptar amb universitats d’excel·lència per a potenciar-nos. En este context, les universitats assumeixen rols associats amb la formació del capital humà, la creació del coneixement avançat i la vinculació amb el mitjà afavorint l’equitat i el desenvolupament territorial.
Tant les universitats, com els distints governs i agents implicats en el desenvolupament local, haurem d’inventar nous mètodes i eines per fer front als nous reptes, anticipar escenaris i gestionar este nou temps. I fer-ho junts, compromesos en pactes pel coneixement entre la universitat i la ciutat. Pactes com els que manté Gandia amb la Universitat de València i també amb la Universitat Politècnica de València.
Per a finalitzar, torne a la pregunta que havia formulat al principi: Serem capaços de donar resposta al canvi de paradigma territorial que estem vivint?
Si ens ho proposem, obrim els ulls i les mires, i som honestos, SÍ. Però cap canvi normatiu serà eficient si no va precedit per un canvi cultural, el més important de tot, LA CULTURA: el que les persones tenim per a enfrontar-nos a la vida. Quan la cultura és compartida, és col·lectiva i està basada en valors ètics, en l’anhel de justícia, en el respecte i en la llibertat… aleshores, és quan fem el gran avanç.
Hui estem fent cultura. Gandia se sent còmoda en este espai. Estem formulant preguntes encertades i, gràcies a la universitat, comptarem amb les millors persones per a donar-nos respostes que ens facen reflexionar. Com és el cas del nostre ponent i amic, Joan Romero. Amb el convenciment que tornarà a ser una trobada valenta, lliure i útil, vos desitge una magnífica 33 edició de la Universitat d’Estiu de Gandia.
Intervenció a l’apertura de la Universitat d’Estiu de Gandia de la Universitat de València
Gandia, 18 de juliol del 2015
