“Cada cop que una dona fa un pas, totes avancem”. Ho va dir l’aleshores vicepresidenta del Govern Central, María Teresa Fernández de la Vega, en una declaració institucional arran de l’aprovació de la Llei integral contra la violència de gènere en 2004. Una normativa que va significar un considerable avanç, ja que abordava la violència cap a les dones des de tots els àmbits.
María Teresa Fernández de la Vega va ser la primera dona a Espanya que va arribar a un lloc de responsabilitat tan alt en l’estructura de govern. Va trencar un sostre de vidre, que era de ferro per a les dones, en un moment en el qual, com afirmava l’autora feminista Kate Millett, “mentre nosaltres estimàvem, ells governaven”.
La història de la humanitat està plena de dones que s’han atrevit a fer el primer pas i s’han carregat els esquemes imposats; el que passa és que moltes d’elles han estat invisibilitzades, altres tantes s’han topat amb moltes barreres i altres, senzillament, no han tingut oportunitats. L’escriptora feminista Virginia Woolf assenyalava que, per a la major part de la història, “Anònim” era dona. I tant que ho era.
La pel·lícula de Tim Burton Big Eyes, basada en fets reals, reflecteix molt bé la lluita de les dones per apropar-se al món artístic. Ella pintava els quadres, i el seu home els signava i els venia. O el llibre La Musa, de Jessie Burton, que reflexiona sobre la dona artista, menyspreada i considerada moltes vegades com a musa més que com a creadora. No és que les dones siguen menys aptes per a la pintura, escriguen menys o no siguen bones en matemàtiques, en enginyeria o per a la política, és que han romàs a l’ombra.
I, en este punt, permeteu-me que vos conte una xicoteta història de la meua vida. Jo vaig estudiar Enginyeria de Telecomunicacions, precisament, per trencar l’estereotip que deia que esta era una carrera d’homes. Des de ben menuda, he vist mon pare, instal·lador elèctric, treballant amb les seues ferramentes, de casa en casa, tractant de reparar porters automàtics i antenes. En ma casa, com en moltes altres, la tecnologia era cosa d’homes.
Jo no entenia molt bé per què hi havia tan poques dones en eixe món que tant m’atreia, per la qual cosa em vaig proposar contribuir a dissoldre la bretxa de gènere en l’enginyeria i ajudar les enginyeres a trencar el seu sostre de vidre. L’absència de referents femenins visibles és una de les raons per les quals les xiques no opten per estudis tècnics.
La política és un altre camp històricament copat per homes. Per això, em sent molt orgullosa d’encapçalar un projecte amb llista cremallera que va acabar conformant un govern amb una majoria femenina.
Amb la vaga feminista de demà, convocada per la Comissió 8 de març que integra multitud de col·lectius feministes, les dones del món ens visibilitzem per reivindicar una societat més justa i igualitària. Amb la protesta, les dones fem un altre pas i avancem, perquè esta no és una vaga a l’ús. És una crida massiva contra qualsevol tipus de desigualtat, discriminació o violència que patixen les dones amb la finalitat de demostrar que si les dones parem, pot aturar-se el món.
Vivim moments crítics per a la igualtat. Cada dia, som testimoni de la tràgica situació que pateixen les dones que són assetjades, que viuen en desigualtat laboral i salarial, i que són maltractades i assassinades per les seues exparelles o parelles. Fins i tot, estos criminals són capaços de matar els seus fills, perquè saben que amb això, les mares estaran mortes de per vida.
Això no es pot consentir. No hem d’estar impassibles. Demà ens unirem per fer una crida unànime i dir “Ja n’hi ha prou!”, perquè allò que li passa a una dona ens està passant a totes. Coincidisc plenament amb el que diu Gemma Lienas en el llibre Rebels, ni putes ni submises: “si una dona és assassinada, ens estan assassinant una mica a totes”. I cada vegada que una dona és assassinada, la societat fa un pas enrere. I si la societat fa un pas enrere, el món retrocedeix. L’única manera de no retrocedir és aplicar la tolerància zero contra qualsevol situació que atempte contra la dignitat de les dones.
Actualment, veiem que el sistema no funciona. Per tant, és necessari un canvi que exigisca, d’una vegada per totes, posar punt final a la injustícia del menyspreu cap a les dones. I aquesta regeneració cultural i social només pot arribar treballant molt, des de l’educació a les aules i en l’entorn familiar, per una cultura que desterre la visió patriarcal i masclista de la societat.
Jo tinc un somni: que totes les dones siguen lliures i iguals. Per això, des del lloc que ocupe com a alcaldessa, no sols assumisc el compromís (i així ho estem fent) d’aplicar polítiques inclusives que afavorisquen l’empoderament de les dones, sinó que també, com a feminista i referent social, enarbore la bandera de l’equitat secundant esta vaga.
La política i escriptora feminista Carmen Alborch va expressar fa uns mesos quan va rebre la Medalla de la Universitat de València per ser una icona del feminisme contemporani, que convindria imaginar com seria la nostra vida, la vida de les dones, si no hagueren succeït les diferents ones del feminisme. Parem un moment, imaginem-nos-ho i fem un pas endavant amb la vaga feminista.
