Pujar l’escala de la vida no és fàcil i, com en qualsevol empresa, els primers passos són fonamentals i decisius. Açò és per tots conegut. Però deixeu-me exposar un parell de motius menys heteris pels quals els socialistes hem adquirit un importantíssim compromís: garantir una plaça d’ escoleta pública a totes les xiquetes i xiquets de Gandia.
El primer, en forma de titular:
“Fomentar la inversión pública en guarderias reduciría la desigualdad social y el fracaso escolar”
Esta deducció no és meua. És la conclusió d’un estudi presentat el passat mes de desembre per l’ Obra Social La Caixa, desenvolupat per un prestigiós equip de la Universitat d’Oxford.
Es tracta d’una rigorosa i reveladora investigació que prova que la inversió pública en Educació Infantil es «más redistributiva y eficiente» a l’hora de reduir la desigualtat que la que es realitza en etapes posteriors. Esta idea es fonamenta en dos fets: la velocitat d’aprenentatge és molt elevada en els xiquets i va minvant amb l’edat, i l’abandó escolar es produeix sobretot en les últimes fases de l’educació obligatòria.
Però no totes les famílies poden permetre’s pagar la mensualitat d’una escoleta infantil, un cost que en algunes ciutats espanyoles supera el d’un màster. Per açò, per a combatre la bretxa social i garantir la igualtat d’oportunitats de totes les persones, el meu equip i jo hem assumit un compromís: si arribem a l’alcaldia, cap xiquet es quedarà sense escoleta per motius econòmics. Amb el suport d’una Generalitat presidida per Ximo Puig, establirem l’educació gratuïta per als xiquets de 2 a 3 anys i en el tram de 0 a 2 anys es pagarà en funció de la renda familiar.
I ara arriba el segon motiu d’esta iniciativa:
La mesura afavoreix la justícia social, que les persones puguen ascendir per l’esmentada escala de la vida en igualtat de condicions. Però no parlem només dels xiquets, futurs adults que adquireixen l’educació que els fa lliures i que conformaran una societat millor. Parlem també de les famílies i, malahuradament de forma especial, de les mares. I és que més del 85% de les persones que deixen de treballar després del primer any de naixement del seu fill són dones.
Feu una ullada al vídeo. Possiblement a més d’una esta situació vos resultarà pròxima:
[iframe id=»https://www.youtube.com/embed/zqSISPX4PEE?rel=0″]
Quan un bebé ve al món, els ciments de la família es posen a prova i, moltes vegades, sembla que també els projectes personals trontollen. Cal criar-los i educar-los però ni dones ni homes tenim perquè renunciar a la nostra projecció professional. En eixos primers i difícils moments en què la conciliació familiar i laboral sembla una odissea, les famílies necessiten el suport ferm i eficient de l’administració.
“Una democràcia amb institucions que no entenguen la cura i atenció com a una responsabilitat i compromís de tots, no és una democràcia completa”
Així ho afirma la filosofa Joan Tronto al seu llibre Caring Democracy (abril, 2013) i jo hi coincidisc plenament. Criar fills no es cosa de dones. És una tasca familiar que ha de comptar amb la complicitat i la col·laboració de les institucions. Els socialistes n’estem convençuts i treballem en eixa direcció. Anem.
