En la vida hi ha reptes que uno s’imposa (com ara els típics de l’any que acaba de començar) i altres que ens vénen impostos. Dels primers cadascú en sap més d’un i dels segons mai saps quan et toquen.
Fa uns dies em desafiava l’encara alcalde Torró, en una roda de premsa. Conten el que hi van assistir què, conforme anava valorant la notícia que un jutge l’investiga a ell i al seu regidor d’Hisenda per no pagar als bancs des de 2012, se li anava calfant la boca (tanqueu els ulls uns segons i imagineu-se’l) i que, al remat, em va reptar a dir-li com es fa un pressupost legal (el que ells no van saber elaborar al desembre i què, per il·legal i perquè els seus regidors no volen jugar-se el seu patrimoni en el jutjat, el van deixar damunt de la taula).
No em considere una temerària, en absolut, però tampoc defuig del debat sobre tot si, del que es tracta, és de solucionar un problema que l’alcalde Torró li ha creat a Gandia i als gandians –amb la seua irresponsable manera de gestionar el que és de tots- i que reconeix, públicament, que no sap com fer-li front legalment. I, per suposat, li vaig dir que sí.
Mentre l’encara alcalde de Gandia ha estat tota la setmana amb el repte i amb el meu nom a la boca, desafiant-me una i altra vegada d’eixa manera tan grollerament condescendent, tan rànciament masclista, com un «pavo real» (sí, torneu a tancar els ulls uns segons més i imagineu-se’l) jo em vaig deixar assessorar pels que més saben d’economia. Entre d’altres, del catedràtic Manuel López Estornell. Perquè jo sóc enginyera de Telecomunicacions, no economista, i tinc el costum d’escoltar de qui més sap que jo en qualsevol matèria qualsevol idea i solució que m’ajude a encertar.
Se les donava de professor, l’alcalde Torró, i no sap què, per a ser-ho, li falten les dos principals qualitats que ha de tindre qui exerceix tant important magisteri: l’autoritat moral i la credibilitat. Perquè els professors treballen amb una matèria primera que ell desconeix: la de la veritat.
I divendres passat em vaig presentar a l’hora fixada en Foment per a explicar-li a l’alcalde Torró quina era la solució al seu problema. No era massa difícil; primer cal presentar els números certs, contrastats i certificats (els seus no ho eren ni certs, ni estaven contrastats, com és habitual en ell); després, desfer-se del grapat d’enxufats que té col·locats en l’empresa pública IPG (un fet lamentable que el mateix Torró, presa del nervis, va confessar davant de tota Gandia!!) i, també, recuperar la recaptació dels tributs municipals que l’alcalde Torró li va cedir al seu amic Rus (per la qual li paguem 1 milió d’euros a l’any tot i què la Diputació en recapta menys que amb l’extinta OGIR). Mentre el plantejament del seu problema tenia un dèficit de 15,4M€, la nostra solució ens dona 3,8M€ en positiu.
Vos he de reconèixer que de l’alcalde Torró m’esperava algun numeret, però ni de lluny imaginava una de “sus intervenciones públicas más variopintas” com la qualifica este article d’opinió que acabe de llegir.
Jo crec que, en el fons, no volia debatre. Perquè no li agrada o perquè no sap debatre. I perquè no li interessava. Per això la burla a què va sotmetre als gandians que ens van vore en Foment i a tots aquells que ens van escoltar per la ràdio (vos recomane escoltar sencer el debat al podcast de Radio Gandia SER) i que ens van vore (i ens veuran, perquè ho repetiran hui diumenge) per la tele.
Este senyor no pot convertir el seu fracàs personal en un fracàs col·lectiu de Gandia. No pot furtar-li a Gandia l’esperança d’un futur millor perquè som molts els que volen treballar per una ciutat de la qual ens sentim orgullosos.
El vertader problema que té Gandia, com li vaig dir a ell en el debat, té nom i és diu Arturo Torró, un alcalde irresponsable, trampós i incapaç. I la solució passa per les urnes i té data: el 24 de maig. #Anem.
