Tant de temps per darrere en drets, oportunitats i consideració ens obliguen encara a córrer cada dia per a reduir distàncies. La cursa és llarga, però a poc a poc s’han assolit algunes metes gràcies a l’esforç de la societat i les polítiques decidides que, en este país, sempre han portat el segell dels socialistes. La dreta, quan no ha fet tard, les ha procurades frenar: ho hem vist en la llei de l’avortament; ens ho recorden els tòpics masclistes que molts dels dirigents del PP dedicaven a les ministres de Zapatero –per ser dones i joves-, i que encara en l’última campanya europea se li van escapar a Cañete. En tot cas, el problema no és que ho diguen: és que ho pensen.
Hem assolit algunes metes, com la paritat, però la carrera per la igualtat és una marató. Encara cobrem menys que ells per les mateixes feines; encara és anècdotica la presència de dones en consells d’administració; encara en són massa les que han de dissimular l’embaràs per a no perdre el treball; encara en són moltes -i en seran moltes mentre hi haja una sola víctima- les que han de patir la violència domèstica.
La carrera està en marxa, però queda molt per a arribar la meta. I com en tantes altres coses, els socialistes hem de procurar donar dos passos endavant perquè quan governa la dreta se’n pega un enrere. Per això, hem de córrer. Perquè cada dia que passa sense igualtat és un dia que la meitat de la societat no viu amb plenitud. Ens queda molt per recórrer.
