En el Dia de la Mare hauria de ser la meua filla qui parlara de mi però l’equip que l’acompanya en esta aventura m’ha demanat fer-ho al revés; sí, que siga jo qui aprofite este espai en la seua web per a escriure, negre sobre blanc, sobre Diana. Podria dir tantes coses de ella que no sé ben bé per on començar.
Quan vaig decidir ser mare i, encara més, quan tenia a les meues filles al braç i les veia créixer dia rere dia, jugava a imaginar que serien quan foren grans, a què es dedicarien el dia de demà, per quins camins els portaria la vida; i crec què -com fan totes les mares amb els seus fills- anava traçant un recorregut imaginari que és justament això, imaginari, però que desitjava ple d’aventures i ple de coneixences (com cantava Llach en la seua adaptació de ‘Viatge a Ítaca’, el poema de Kavafis).
La meua filla està hui recorrent un camí inèdit per a ella i per a mi. I ho fa amb pas ferm i amb quatre de les seues principals virtuts que vull destacar: la sinceritat, la sensatesa, la responsabilitat i la generositat. Perquè, si em pregunteu com és Diana, vos dic que és una dona prudent, mesurada i raonable, una dona complidora i conseqüent, una persona molt generosa i que sempre va amb la veritat per davant. I amb geni, una dona amb geni, tot siga dit.
En eixe recorregut imaginari que esta mare feia de la vida de les seues filles reconec que no entrava el fet que Diana poguera arribar a ser, en uns dies, alcaldessa electa de Gandia. I, ara que ho pense, m’enorgulleix i m’alegre per ella perquè sé què, si així ho decideixen els gandians, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies. Ella sap que en esta i en qualsevol altra decisió sa mare (i son pare, i la seua estimada germana Alicia) estaran al seu costat.
Perquè, al remat, per a mi ser mare també és això: estar sempre a costat de les meues filles i que elles ho sàpiguen. Com ja vos podreu imaginar nosaltres, a casa, també anem amb Diana.
Ana Maria Ripoll
