La cara d’alegria de Natalia, amb el seu fill de tres anys al braç en la finestra de sa casa, és de les que perdura en la memòria. Hui anaven a desnonar-la del seu pis de lloguer perquè no pot pagar-lo. Però, qui pot gastar-se 300€ en pagar sa casa, si l’únic ingrés tens és una ajuda social mensual de 426€? No puc ni imaginar-se el que ha de sentir una persona que viu eixa situació extrema; què passa pel teu pensament quant saps que vas a acabar en el carrer amb una criatura al braç.
Per ara, Natalia es queda en sa casa amb el seu fill. El desnonament s’ha suspés, segons ens ha informat la comissió judicial que ha arribat al seu carrer poc després de les 09:00 del matí, on l’esperàvem un grapat de gent, amb la PAH de la Safor i diversos fotògrafs. Hi ha hagut aplaudiments i la sensació que s’ha evitat un nou drama humà. Però els drames continuaran i hem d’estar preparats per a afrontar-los, sempre al costat de les persones.
El de hui ha sigut el primer cas d’un desnonament –que finalment i afortunadament no s’ha produït- a què he hagut de fer front des de la meua nova responsabilitat política. Dilluns de matí ens vam posar mans a l’obra i, per la vesprada, acompanyàrem a Natalia a vore el pis municipal que ocuparien ella i el seu fill si finalment es consumava l’expulsió.
M’he adonat que l’Ajuntament de Gandia té capacitat de reacció per a pal·liar estos drames, si hi ha voluntat política de fer-ho. I, ja vos dic, que hi ha, que tenim la voluntat política de involucrar-nos fins on calga per minimitzar el impacte personal d’un desnonament.
Gandia i la seua empresa pública IPG (sí, hi va haver un tems, encara que parega increïble, en què IPG es dedicava a això, a crear vivenda social per ajudar a les persones amb problemes, a fer Escoles municipals…) tenen una xarxa de vivendes socials -que en els darrers anys no han estat ben gestionades- i que, des d’ara, van a ajudar a que ningú es quede a la intempèrie si té l’infortuni de perdre sa casa per motius econòmics sobrevinguts. Si feu memòria, eixe era un dels primers compromisos que vaig adquirir durant la precampanya electoral. I anem a complir-ho. Les prioritats han canviat, radicalment. Ara, la prioritat són les persones.
