Segurament ja heu sentit parlar d’ella, jo porte enganxada des del primer capítol. Black Mirror, per als que no la coneguen, és una sèrie de televisió britànica que gira al voltant de la tecnologia i que se situa en un futur més o menys pròxim. Eixa temàtica, on les noves tecnologies són l’eix central, és la que articula tots els seus episodis. Més enllà d’eixe nexe comú, cada capítol és independent dels altres, amb personatges, situacions i trames diferents.
Per als amants de les noves tecnologies, entre les que em compte, és molt interessant observar les derives que poden prendre tots eixos avanços que, en principi, estarien pensats per fer-nos la vida més fàcil. Els avantatges els coneguem però, ens hem plantejat on podria portar-nos un mal ús? Això és el que fa la sèrie, i la veritat, no eixim massa afavorits en eixe retrat.
Per a mi, una de les millors qualitats de Black Mirror és la seua capacitat d’interpel·lar-te, de dir-te: vés amb compte perquè això que tu creies extraordinari té un revers que pot ser perillós. A diferència d’altres sèries o pel·lícules de ciència-ficció, en Black Mirror és fàcil reconéixer eixes situacions perquè d’alguna manera et resulten familiars, estan presents tecnologies que ja coneguen o que hem llegit podrien ser possibles en poc de temps. S’entremesclen molt bé parts de realitat i parts de ciència-ficció sempre amb un resultat ben pertorbador.
NOVA TEMPORADA. NOVES DISTOPIES
Un cas molt significatiu és el de les xarxes socials, que sempre solen estar presents però que en aquesta tercera temporada tenen un paper central en alguns episodis. El primer capítol és un exemple de com les xarxes socials condicionen la teua vida i la forma de relacionar-te. No importa si eres feliç o no, si gaudeixes del que fas o no. Tot s’encamina a obtindre bones puntuacions al teu perfil i així ascendir en l’escala social.
Una societat on les persones són valorades per la seua puntuació mitjana i la vida s’organitza segons quina tingues: descomptes en el lloguer, promocions als aeroports, possibilitat d’accedir a certs llocs… Fa por pensar que puga arribar a ser així, veritat? Clar que encara no hem arribat a eixe extrem però, no heu sentit parlar ja de gent que viu obsessionada pel número de likes que reben les seues publicacions? Segur que aquest capítol els faria repensar-se eixa actitud.
En eixa mateixa direcció, la d’usar els capítols de Black Mirror com a eina de prevenció, ja s’ha pronunciat gent amb important presència a les xarxes com l’humorista Eugeni Alemany, que recomanava al profes d’ESO que passaren els capítols 1 i 3 als instituts per fomentar el debat de l’ús d’internet i les xarxes entre els més joves.
Perquè el tercer capítol de la temporada també tracta un tema del qual, desgraciadament, hem sentit parlar massa voltes, el ciberassetjament. Missatges insultats, campanyes a les xarxes en contra d’algú, etc. són situacions que alguns ja hem patit i, he de confessar, no són gens agradables. En qualsevol cas, el capítol retrata un assetjament portat l’extrem, fins al punt de fer passar als seus protagonistes per tot tipus de vexacions, encara que amb la sorpresa final es fa ¿justícia? És prou dur, i a mi em va deixar molt mal cos després de veure’l, però posa l’accent en una problemàtica on totes les precaucions que es prenguen són poques.
Precisament això, que ens aterre el que veien per tal que prenem consciència, és el que jo crec que busca Charlie Brooker, creador de la sèrie. No sé si a vosaltres vos passarà, però a mi, després de veure algun capítol, moltes vegades m’han entrat ganes de desconnectar internet i eliminar tots els meus perfils de les xarxes. Afortunadament, aquest impuls em passa pocs minuts després ja que, encara, i per sort, no vivim a un món com el de Black Mirror… o sí? 😉
Per cert, i que no se m’oblide, clar: la sèrie és totalment recomanable. Més enllà de què et fa reflexionar, i et posa en alerta, té un ritme i unes trames molt addictives i intel·ligents. Sens dubte, està entre les meues sèries favorites dels últims anys.
