Molt ha plogut des que Zapatero va afirmar en televisió que un cafè costava 80 cèntims. Recordeu l’escàndol? Era el 2007. El President s’allunyava del carrer, 20 ó 30 cèntims, sí, però es despenjava de la vida real. Hui la resposta de ZP passaria com una anècdota ja què últimament i quasi a diari, junt a eixe cafè desdejunem titulars protagonitzats per polítics que amaguen als seus comptes xifres de molts zeros de dubtosa procedència o no declarats. L’últim cas fosc, esta mateixa setmana, amb el frau fiscal del «modèlic» Juan Carlos Monedero.
I d’este tipus de coses, la gent ens en recordem. Els nostres representants públics deuen ser exemplars i també, com diria Estellés, han de ser “un entre tants”. Un entre tants per saber quant val un cafè, quant ha pujat el rebut de la llum o l’esforç titànic que esdevé pagar la hipoteca.
Un entre tants. Perquè, en un moment en què ser mileurista és quasi un privilegi, no portem bé que el nostre alcalde ens diga que ell no es tacaria les mans «por mil euros de mierda» o que farde de tindre pisos arreu del món. Però si la fanfarroneria és perdonable, no ho és la mentida. I Torró ens menteix cada vegada que ens diu que ha renunciat al seu salari per altruisme quan ho ha fet perquè està embargat.
Definitivament, la gent volem saber de què viuen els nostres polítics, si estan en pau o no amb Hisenda, si són de fiar en les seues transaccions econòmiques, si són persones honestes o deshonestes. I no, senyor Arturo Torró, interessar-se pels seu comptes i els seus afers amb Bankia no és escorcollar en la seua vida privada; és vital per a saber que vostè està molt lluny de ser un bon gestor, l’ofici que la ciutadania- a qui es deu- li ha encarregat.
Malgrat que alguns fan oïdes sordes, els ciutadans seguim demanant transparència, tota la del món, perquè la transparència és un concepte absolut, com estar embarassada (no ho pots estar a mitges). I eixa transparència absoluta és un dels cinc compromisos irrenunciables per la candidatura que represente i que vam anunciar la setmana passada.
Però les coses no s’han de dir, s’han de fer. És el temps de l’acció i ahir vaig posar en pràctica el primer exercici de transparència com a candidata pel PSOE a l’alcaldia de Gandia: he fet pública la meua declaració de bens, de renda i de patrimoni.
[NOVETAT. Pose a disposició de tots la meua declaració RENDA 2014]
Esta és, fiscalment, Diana Morant:
- Visc d’un salari de 1.338 euros com a regidora de l’Ajuntament de Gandia des de juny de 2011. Ara cobre uns 600 euros menys del que cobrava en l’empresa privada com a enginyera de Telecomunicacions.
- L’última declaració de Renda certifica que tinc un ingressos de 20.300 euros anuals
- Des de l’any 2010 pague mensualment i de forma compartida una hipoteca per un pis a Corea que té un valor cadastral de 28.000 euros.
- Tinc uns estalvis en el banc d’uns 15.000 euros.
- I sempre marque la X en la casella de “finalitats socials” en la meua declaració de l’IRPF.
Igual que jo, si arribem a l’Alcaldia, el meu equip de govern també tindrà l’obligació de fer pública la seua declaració de béns, de renda i de patrimoni, a l’inici i al final de cada exercici. Per a deixar ben clar que venim a la política per a servir, no per a servir-nos d’ella.
Però bé, no tots opinen igual. Per al senyor Victor Soler, prioritzar esta transparència i practicar-la és «vender humo» i «una representación teatral». Perfecte. Doncs com a ciutadana de Gandia, espere amb ànsia la mateixa “representació” per part del seu líder, el nostre alcalde. Que mostre amb llums i taquígrafs els seus comptes que tants rius de tinta estan generant i que el condueixen a la porta dels Jutjats. Que diga, per exemple, d’on trau els diners per a pagar la rèplica de la vara d’alcalde que tan “generosament” acaba de donar a la ciutat. Veus? En eixe tipus de escenificació dramàtica ja no em veig jo. Sent dir-vos també que, amb el meu jornal, “regals” al poble de Gandia, cap ni un. Això sí: mans netes i obertes.
Teoria i pràctica de la flor natural
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, Llibre de Meravelles, 1971
