De vez en cuando la vida
nos gasta una broma
y nos despertamos sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados
sobre una calabazaJoan Manuel Serrat
No és cap broma, però l’endemà de la desgràcia ens despertem, encara mig atordits com quan els malsons ens assalten incansables mentre dormim, preguntant-nos si de debò no serà una broma. I ens ho preguntem una i altra vegada, en el fons sense voler assumir que sabem la resposta. I no, no ho és. És la realitat dura i cruel a la qual inútilment ens resistim a enfrontar-nos sabent, per endavant, que estem vençuts. I ens despertem sense saber ben bé que passa.
Ningú ens ensenya a fer-li front a la pèrdua. Ho aprenem a força de patir-la, més prompte o més tard. I la pateixes amb coneguts o estimats, una o moltes vegades, però mai no t’acostumes. No, mai no m’acostumaré a què persones a les quals estime, amb les quals he compartit vivències -efímeres o duradores- passen, de sobte, a ser només un record en el disc dur de la meua memòria.
Ningú ens ensenya a refrenar la pena, el desconsol i la nostàlgia. Ho aprenem a força de suportar-les i de resistir-les. I les suportem i les resistim potser perquè, com ens canta Serrat en esta bella cançó que ara m’acompanya i em reconforta, necessitem pensar que la pèrdua, les pèrdues que tant lamentem són només una broma de la vida.
[youtube id=»-ajjmt3apPg»]