Intervenció a la jornada ‘Anima’t a emprendre’.
Organitzada per la Cámara de Comercio a Gandia. 08/10/15
Emprendre és una necessitat, una actitud vital i un paràmetre de riquesa. Quant més emprenedors té una societat, millor és el seu futur. L’etiqueta de “emprenedor” ha pres força esta última dècada de canvis i naix de l’inconformisme i de l’ànsia de millora. Però ensopega amb una administració mal estructurada que requereix consensos polítics, de legitimitat democràtica, per a poder efectuar i adaptar-se a qualsevol canvi o demanda social. Eixa arquitectura que gestiona l’interés públic va dos passos enrere de la societat i ralentitza l’avanç personal i col·lectiu.
Si analitzem la qüestió en profunditat, es pot concloure que les nostres normes i procediments administratius consideren en moltes ocasions a l’emprenedor com a un perill. Es dissenya la normativa en protecció d’un hipotètic defraudador a qui cal controlar a priori. Per això, se li demanen mil llicències, permisos i acreditacions abans que puga començar a moure res. En la terra del Lazarillo de Tormes, és un fet cultural donar per sentat que, si no et miren, tiraràs mà al formatge.
A més, eixa picaresca no només es pressuposa sinó que, d’alguna manera, també es perdona. I és d’eixa societat d’on procedeixen els ciutadans dolents, els defraudadors, els empresaris dolents, especuladors, les entitats financeres dolentes, usureres, i també els polítics dolents, els intrusos que venen a servir-se a ells mateixos en compte de fer servei públic a la societat. Tots plegats no són més que un espill d’eixa mateixa societat.
Les cultures marquen el concepte del bé i del mal i, per tant, sense dubte marquen les normes. La nostra, la cultura catòlica, influeix també enormement en l’essència de la nostra normativa. La cultura catòlica parteix de la base que tots som pecadors i el seu paper és el de protegir-nos perquè no pequem. Per a l’administració, els emprenedors són eixos “pecadors” als que cal fiscalitzar abans fins i tot del minut zero.
Açò no és així en altres països com Alemanya, per exemple. En la cultura protestant no existeixen els conceptes de la confessió i el perdó; en canvi, impera la noció d’assumir les responsabilitats de les nostres males accions. Per enllaçar amb l’actualitat, eixe fonament explica, per exemple, la immensa vergonya que estan sentint ara pel frau de Volkswagen. En estes cultures, el control de l’administració és exercit a posteriori, com sí que es fa ací, per exemple, amb la declaració de la renda. I també la rendició dels comptes a una societat que és contundent en el judici als qui decepcionen per la seua mala conducta, lluny del que ocorre a Espanya, on protagonistes d’escàndols econòmics i morals, lluny de dimitir o ser repudiats socialment, han sigut refrendats i recolzats de nou a les urnes.
En conclusió, amb molta probabilitat, cal un canvi cultural per a poder fer un canvi administratiu. Un canvi cultural basat en la presumpció d’honradesa i on la mala acció fóra repudiada, sancionada i castigada. Tal vegada d’esta manera es modificarien les normes: s’eliminarien els requeriments i procediments farragosos en pro d’una hipotètica garantia i se substituirien per altres regles facilitadores i estimuladores. Pot ser així l’administració, com deia al principi, deixaria de ser llast per esdevindre motor.
I en eixe debat profund, considere que és en el que ens hem de situar en estos moments. Miren: jo tinc 35 anys i la forma de relació amb els meus amics, familiars i companys, ha canviat extraordinàriament de quan en tenia vint. Les xarxes socials i les telecomunicacions ho han revolucionat tot i tots estem comprovant-ho i adaptant-nos vertiginosament. Si és així, si entre nosaltres ja ens comuniquem d’una altra forma, aleshores, per què no canvia també la manera de relació entre els ciutadans i l’administració? És el moment d’exigir, de buscar i de dissenyar entre tots una nova fórmula.
Fa 40 anys, va succeir una revolució similar. Eixa gran necessitat de canvi del règim cap a un estat democràtic es va anomenar “transició”. A l’etapa actual no sé quin nom li posen hui els analistes o acanyaran els historiadors posteriors, però, de nou, tot torna a estar per fer. L’estat democràtic ja resulta insatisfactori i vell i cal substituir-lo per un estat que done respostes a les aspiracions i ànsies d’una societat distinta. Això ens obliga a repensar-ho absolutament tot. Començant, per exemple, pel territori. Intentant donar resposta al títol d’esta taula redona (EL FUTUR DE LA COMARCA DE LA SAFOR)… és la comarca la unitat de desenvolupament més adequada? El municipi ja hem comprovat que no ho és.
Quan l’emprenedor s’ubica, analitza criteris com el transport, les comunicacions, les infraestructures, l’energia, els residus, el mercat, l’entorn laboral, el cos normatiu… Tots estos criteris configuren una àrea funcional que no té un govern propi i interessat o que té una governança d’extrema dificultat. Per posar un exemple: moltes qüestions que es decideixen des de l’ajuntament, caldria que es decidiren en l’àmbit comarcal. En canvi, la Mancomunitat, que hauria de tindre una capacitació per damunt del municipi, compta amb un pressupost molt inferior. El sistema està construït al revés.
És temps de replantejar les normes de governabilitat per a construir un futur millor. Temps de repensar qui deuria gestionar o legislar què. I este no és un debat entre polítics. Ens ateny a tots. Una societat democràtica no és la que vota, sinó la que li pot exigir als seus representants la mateixa responsabilitat que als seus representats. Però eixos mecanismes d’exigència no existeixen i eixe fet és tremendament injust i inconvenient. A la pregunta “Què pot fer el govern de la ciutat per nosaltres” hem de fer una altra, “i què podem fer nosaltres per la ciutat i per millorar la seua governança?” És una qüestió d’implicació.
I ara és el temps de canviar-ho. Com en totes les facetes de la vida, en política és també determinant el moment. I el moment és ara. A partir de desembre, ens esperen tres anys sense eleccions. Eixe és el temps dels grans acords perquè els partits deixem de competir entre nosaltres i desapareix (o deuria) la dicotomia entre el també legítim interés polític i l’interés general.
Per a Gandia i la comarca de la Safor, l’any 2016 és el moment. Conscients d’això, aquest nou govern té la ferma intenció de reconduir les relacions entre la Universitat, l’administració pública i les empreses amb un clar objectiu: crear sinergies que ens permeten desenvolupar una clara aposta per l‘ I+D+i que ens ajuda a tots a ser més competitius, més eficaços i més àgils, i a la fi, ser més forts per a afrontar un futur que està per escriure i que de nosaltres depén que siga millor que aquest present.
Municipalisme i comarcalització. Són les institucions més pròximes al ciutadà. És per això que Gandia tornarà a la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Reformularem el Consell Econòmic i Social per tal que siga comarcal. És absurd, a més d’inconstitucional, alçar fronteres entre poblacions que han de ser complementàries. Molts dels ciutadans de Gandia treballen en indústries de la comarca de la mateixa manera que molts ciutadans de la comarca treballen i consumeixen serveis a Gandia.
I recuperarem també el projecte d’Innovació que mai havia d’haver sigut abandonat. Perquè no hi ha res més car que la ignorància.
