Una dècada fa ja des que un govern progressista a l’Estat Espanyol va aprovar la primera llei referida a la Protecció Integral Contra l’anomenada Violència de Gènere. 10 anys ja, i malgrat el pas del temps, lamentablement no tenim res a celebrar. És cert que hem d’aplaudir d’aquella llei un aspecte important com va ser posar en la consciència col·lectiva la gravetat d’un problema, el de la violència de gènere, que fins a aquell moment havia estat un assumpte acceptat d’amagades i dintre de la intimitat de cada casa. La llei, i el treball d’associacions, mitjans de comunicació i administracions, van aconseguir el rebuig col·lectiu cap a la violència de gènere.
Malgrat això, en aquests 10 anys han estat més de 700 dones les que han mort a mans de les seues parelles sentimentals. Unes dades que, en cas de tractar-se de qualsevol altre col·lectiu, hagueren fet saltar les alarmes. Sens dubte, aquest és un primer indicatiu que ens mostra que les lleis, per si mateixes, no són suficients per a acabar amb aquesta xacra.
Una llei no només ha d’aprovar-se, com va fer el govern d’Espanya en 2004. Cal vigilar-se, cuidar-se i desenvolupar-se. En definitiva, cal creure en ella. I l’actual govern de l’Estat no només no ha cregut en ella, l’ha abandonada, condemnant a les dones víctimes de maltractaments a la por, el silenci i l’oblit. Perquè, com diu la Catedràtica Agustina Pérez, “si violència són les morts, una violència subtil i cruel és la mort lenta de drets que s’ha aplicat en els darrers anys: retallades en ajudes a les dones maltractades, cases d’acollida tancades, punts d’encontre segurs clausurats, desaparició de cursos de reeducació…».
En aquest marc de retallades és totalment comprensible que les activitats que hui es realitzen a les aules dels nostres centres educatius en matèria de prevenció i educació contra la violència de gènere, brillen per la seua absència.
Les nostres escoles, llevat d’actituds puntuals i portades a terme per docents conscienciades i conscienciats en la matèria, manquen d’una autèntica formació en igualtat. Una formació que es preocupe per lluitar contra l’acceptació, cada vegada més habitual entre els adolescents, d’actituds masclistes que afavoreixen el control de la dona per part de l’home, i el conformisme de la dona davant actes de violència de gènere.
Aquesta falta d’educació en la matèria és, de ben segur, un dels principals factors que hui en dia provoquen que les estadístiques en matèria de violència de gènere no milloren, i que encara hagen de suportar setmanes negres com la que vam viure fa uns dies, amb pràcticament una dona morta al dia a mans de la seua parella.
Per això, propostes com aquesta que busquen incidir en la necessitat d’una millora en les accions educatives encaminades a la prevenció i la coeducació, són una magnífica notícia en una societat necessitada d’un canvi de consciència. Perquè, amigues i amics, no acabarem la desigualtat que engendra la violència sense un canvi cultural de tota la societat. Enllaçant en el que deia al començament de la meua intervenció, allò que fa avançar a la societat no són les lleis, sinó una ètica col·lectiva que aplique la justícia igualitària. I com diu la Catedràtica en Filosofia Victoria Camps, “la política sense ètica és il·legítima, i l’ètica sense projecció pública, es veu reduïda a escapisme”.
Necessitem, per tant, un canvi que exigisca, d’una vegada per totes, posar punt i final a la injustícia del menyspreu cap a les dones. I aquest canvi, aquesta regeneració cultural, només pot arribar des de l’educació.
Intervenció a les II Jornades d’Educació ‘Coeducació i Prevenció de la Violència de Gènere’ organitzades per l’Ajuntament de Gandia i el CEFIRE de Xàtiva.
Gandia 18 / 11 /2015
