No sabeu la quantitat de gent que em para pel carrer per a dir-me quant els recorda Diana Morant a mi, a la jove Pepa Frau que va entrar d’alcaldessa l’any 1991. I el més graciós és que a ella, a Diana, li passa exactament el mateix. Quant escolte eixos comentaris, somric i em sent molt orgullosa. “Diana será la mejor alcaldesa de Gandia, con el permiso de Pepa Frau”, va dir fa uns dies Pedro Sánchez quan va visitar la nostra ciutat per recolzar la candidatura de Diana. I des d’ací aprofite per a dir-li al Secretari General del PSOE que té el meu permís i la meua total complicitat: sense dubte, Diana Morant serà la millor alcaldessa que ha tingut mai Gandia, perquè és una dona valenta, formada, preparada, tenaç, constant, disciplinada, dialogant, tolerant i amb un dels caps millors moblats que he conegut mai.
Quan veig la força i la il•lusió amb que parla i enfronta els reptes, em sent rejovenir. Com un viatge en el temps, em transporte a l’any 83. Jo en tenia 33, dos menys dels que té ara Diana, i m’estrenava com a Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Gandia. Dos legislatures després, vaig ocupar l’Alcaldia. Van ser uns anys fascinants que queden a la meua memòria i vull pensar que, també, en la ideosincràsia de la Gandia solidària, oberta, cultura, participativa, amable i moderna que vam construir entres totes i tots. Quan vaig agafar l’anomenada “vara de mando” jo tenia 41 anys i dos filles al meu càrrec. Vaig haver de sacrificar a una altra dona, a ma mare, per a poder realitzar la meua carrera política i desenvolupar-me com a persona. Era una época complicada per a les dones, més que hui, però el pais respirava aires de canvi i progrès i ja començava a parlar-se d’igualtat. No crec que hi haja cap diferència entre un govern liderat per un home i un altre liderat per una dona, però si és cert que el fet de que els llocs de responsabilitat estiguen ocupats per dones aporta certa sensibilitat i priorització en els temes que ens afecten directament com a col•lectiu. Per exemple, durant els anys que vaig encapçalar el govern municipal, vam crear el Centre de la Dona per a tot tipus d’assessorament jurídic, laboral etc, el Pla d’Igualtat de Salaris integrat per associacions de dones, sindicats i empresaris o un conveni amb escoletes per flexibilitzar horaris i permetre la conciliació familiar.
Ara, més de 20 anys després, quan llig els diaris i em tope amb la llei d’avortament de Gallardón o amb infinitat de declaracions masclistes d’alts dirigents del PP, simplement m’esborrone. Però no cal anar tan lluny. Fa uns dies, quan vaig escoltar el debat entre Diana Morant, Lorena Milvaques i Arturo Torró, em vaig tirar les mans al cap. Cóm es pot ser tan retrògrad!? Cóm és possible retrocedir tant en el temps!? Ni de lluny vaig haver de patir jo la misogínia, el masclisme i el despreci que està suportant Diana per part del seu principal adversari polític. Com a líders del PP i de l’oposició, vaig tindre les meues disputes polítiques amb Rafa Ripoll, José Vicente Saenz de Juano i Fernando Mut. Segur que vam protagonitzar encarnitzades baralles dialèctiques, però mai en la vida van gosar a anomenar-me “xiqueta”, ni “carinyo”, ni a riure’s de mi ni ningunetjar-me pel fet de ser dona. Erem iguals i ens sabiem iguals: persones fent política.
A l’esmentat debat, Diana Morant i Lorena Milvaques van demostrar ser unes persones capaces, preparades i educades, front a un Torró prepotent i groller. Ni les seues paraules ni el seu llenguatge no verbal podien camuflar el masclisme de què ha fet gala tota la legislatura. En l’any 2015, senyores i senyors. En un candidat que pretén governar per a totes i per a tots. No. Definitivament, ni les dones ni cap persona que crega en la igualtat i el respecte, li ho anem a permetre.
Ja ho va dir ahir a un míting Diana: “Arturo Torró només pot donar-nos lliçons a les dones de grolleria, vulgaritat i d’ignorància”
Diana Morant ha presentat una candidatura “cremallera” precisament per a visualitzar a la dona amb una mesura de discriminació positiva que encara, malhauradament, és necessària per aconseguir una igualtat real. En el número 25, tinc l’honor de formar part d’esta llista on ens acompanyen dones honestes, fortes, expertes i treballadores, com la incombustible Liduvina Gil a qui ja coneixeu. I també altres dones emprenedores i preparades que han decidit donar el valent pas d’entrar en política. Com Àngels Pérez, professora i Directora del CEIP Sant Francesc de Borja, Lydia Morant, nadadora olímpica i estudiant de Fisioteràpia, Maria Banyuls, educadora infantil, Anna Blanco, periodista, Patricia Buigues, advocada, Judith Wijtzes, empresària i ferma defensora dels animals, Ana Guardiola, arquitecta técnica, Esther Gallego, treballadora social, Joana Estruch, agent d’imatge, Alicia Nieto, comercial, i Micaela Muzinsky, Directora de Relacions Internacionals a la UPV.
Si observeu atentament la qualitat humana i capacitat de totes i cadascuna de les dones de la nostra candidatura (i dels homes també, per suposat), si escolteu a Diana, analitzeu cóm viu i la mireu als ulls, no vos cabrà cap dubte de què esteu posant el govern de la ciutat en bones mans. Si voteu als Socialistes de Gandia, el 24 de maig, totes i tots farem Diana.
Pepa Frau
Ex-Alcaldessa de Gandia i membre de la candidatura Socialista
