Este any és molt important per a mi. I com a fallera també ho està sent. En 2015 es compleixen uns 30 anys (cóm passa el temps!) des de la primera vegada que em vaig vestir de fallereta. Quina alegria li van donar els meus pares al meu tio Javier (que era president de El Prado) i a la meua tia Saro. Ells eren, i són, els més fallers de la família. Ells em van ensenyar tota la tradició, iconografia, cultura i esforç que hi ha a les Falles. De fet, Saro és, com sol dir-se, la meua “mare fallera”. Tinc desenes de fotos i records de ma tia portant-me de la mà en les processons i cavalcades, i amb els meus pares i la meua germana visitant monuments, on ens explicaven eixos detalls que se’ls escapen a unes xiquetes. Detalls que solen perdre’s els turistes que quan s’apropen al món de les Falles queden hipnotitzats, lógicament, per la força dels focs artificials, els soroll dels masclets, els ninots, l’olor a pólvora i el foc de la cremà.
Esta setmana he sigut amfitriona de molts companys i amics que arriben a la nostra ciutat i sempre destaque que, més enllà del què s’aprecia a simple vista, darrere de cada falla, de cada coet, de cada passacarrer, de cada vestit de fallera, de cada brusó, hi ha un sector productiu artesanal que manté milers de llocs de treball en tot el País Valencià i que permet que prevalga una part fonamental de la identitat i de les arrels que tenim els valencians com a poble.
A més, fa ara just deu anys que vaig ser Reina de la Falla, una cita inoblidable per al meu historial faller que va unida a una altra important efemèride: la Falla de “El Prado” complia 75 anys en aquell 2005. Jo en tenia 25, acabava la carrera en València i els meus pares sabien que em faria molta il·lusió ser Reina de la meua falla. El dia que em vaig assabentar recorde que vaig tindre dues sensacions. Per una part, l’alegria inmensa de pensar que durant un any anava a representar a tota la meua falla i que viuria la major experiència que pot tindre una fallera. Per una altra part, sabia que el regal que em feien els meus pares era costós, molt costós, i suposava un gran sacrifici. Una vegada vaig comprovar que la família podia fer front a les despeses, encara que tinguérem que apretar-nos un poc el cinturó eixe any, el que vaig sentir va ser un gran orgull i satisfacció de tindre la família que tinc. Gràcies!
Eixir de fallera no és barat. Requerieix d’un esforç econòmic que no tot el món es pot permetre. Fins els 17 anys, com sol ser habitual en moltes falleres, els meus vestits eren prestats o arreglats de familiars i amigues, però eixe any no. Eixe 1997 vaig tindre els meus primers vestits fets a mida. La primera vegada que vaig poder triar la tela, el color, els complements…I ja en el 2005, com a Reina de la Falla, els meus pares em van regalar el vestit més bonic del món, blau turquesa, Mediterrani. Vam anar a la fàbrica i vaig triar la seda i el color de cada flor. Segur que totes les xiques que han estat en la meua situación saben l’emoció que provoca vore’t per primera vegada vestida amb “el teu vestit” davant de l’espill: mola, veritat? 😉
I per acabar d’arredonir el 2015, es compleixen cinc anys des que les Falles em van apropar la meua altra passió en la vida com a gandiana: la política. En 2010 vaig formar part de la Junta Local Fallera en la que vaig tindre l’ocasió d’aprendre molt sobre l’organització de la Festa i vaig conéixer a molta gent de la ciutat. Entre estes persones estava Jose Manuel Orengo. Eixes jornades d’actes, treball, presentacions…van fer que començara a conéixer a la persona que hi havia darrere de la figura d’Alcalde. Una persona amb grans valors, amor per la ciutat i capacitat de treball. Una cosa va portar a l’altra i vaig començar a conéixer a molts socialistes de Gandia. Eixe 2010 va ser la “despertà” del meu contacte polític.
En estos darrers anys, ja com a representant política, mai he deixat d’eixir de fallera i, com a tal, he de confessar un secret. Estos dies de Falles, allò que més m’agrada, però amb diferència, és escodrinyar amb lupa tots i cadascun dels cents de ninots que hi ha als monuments fallers de la ciutat. No tant per les formes, els colors o la composició amb la resta de figures, sino per a… buscar-me. M’encanta! Jajajaja
Em solen preguntar: “però no et molesta que et critiquen o que et traguen malament a les falles?” Què va! Repetisc. M’ENCANTA. És un gran honor que “el teu ninot” forme part de la festa. I respecte a la crítica: la crítica fallera sempre ha sigut un altaveu del poble, en rara ocasió són critiques malintencionades o injustes. És important llegir la crítica ja que no és simplement un cartell pegat a un ninot, és el que pensen i comenten els teus veïns, els fallers, els ciutadans de Gandia.