Intervenció a les Jornades «Una mirada de gènere als mitjans de comunicació«, organitzades per la Unió de Periodistes Valencians, l’Àrea de Polítiques Econòmiques i Innovació de l’Ajuntament de Gandia, dins el projecte europeu DAME.
El Quart Poder segueix estant en mans dels homes. Així ho determinen les xifres. Segons les últimes dades de la FAPE (Federació d’Associacions de Premsa d’España), la presència femenina als Consells d’Administració dels mitjans és només d’un 17%. Una altra xifra: els 15 periòdics que ocupen els primers llocs en l’EGM (Enquesta General de Mitjans), excepte un, tots són dirigits per homes.
I sense anar tan lluny, qui són els directors dels mitjans de comunicació de la nostra ciutat? Repasseu. Pràcticament tots són homes. O més senzill: feu una ullada al programa d’esta jornada i observeu el càrrec de les nostres ponents periodistes: la majòria va precedit d’un “sub” o un “vice”. Elles ja aprofundiran en este tema: en el sostre de vidre que els impedix ascendir en la seua trajectòria professional, en la precarietat laboral i la desigualtat salarial que encara sofreixen.
Són els homes els que dirigeixen i, per tant, els que continuen marcant l’agenda mediàtica i, d’alguna manera, definint la realitat. En paraules del catedràtic Miguel Beltrán, “construir la realitat no consisteix tan sols en fer-la o transformar-la, sinó també en definir-la”. I eixe és el gran paper dels mitjans de comunicación de masses, un poderós instrument de creació d’opinió publica, d’ideologia i un dels elements més importants a través del qual les persones conformem la nostra pròpia visió del món. Ja ho deia Umberto Eco als anys 60: «el que no apareix en els mitjans, no existeix». I per a mostra recent, la tràgica foto d’Aylan, el xiquet de Siria. Per a moltes persones, no existia el drama dels refugiats siris abans d’eixa imatge que ha sacsejat tantes consciències.
En definitiva, la realitat i l’actualitat és configurada pels mitjans i per això és essencial saber qui té capacitat de decidir en els continguts. I eixe quart poder, encara liderat per homes, està oferint una imatge estereotipada de la dona que no és en absolut un espill de la realitat.
Açò no és una impressió meua; hi ha molts estudis i investigacions que ho avalen. Els mitjans de comunicació i la publicitat estan transmetent una imatge de la dona que res té a veure amb la seua trajectòria vital i professional i amb la que no ens identifiquem, com així ho conclou, per exemple, la tesi de la periodista Isabel Menéndez.
En eixa visió distorsionada, la sociòloga Capitolina Díaz sosté que els mitjans, especialment la televisió, segueixen valorant la imatge de la dona jove, bella i prima, al temps que difonen una imatge actualitzada de dos models clàssics de dona: la verge i la puta. D’una banda, l’estereotip del la senyora de tota la vida, basat en la mística de la feminitat, la maternitat i els rols tradicionals; i d’altra, el de la dona sexualment activa i agressiva professionalment. I entre eixes dos ens col·loquen a totes.
Altres vegades, també ixim identificades als mitjans com a “esposa de”, “filla de” o “vídua de”. I si es tracta d’una presidenta, candidata o directiva, freqüentment els mitjans destaquen el fet de tractar-se d’una dona, per damunt dels seus mèrits, cosa que ja suposa en sí una desvalorització. I en eixos casos sol sorgir la típica pregunta de “com ho compagina amb la vida familiar?”.
En este discurs que ofereixen els mitjans de comunicació, les dones són també les grans absents, moltes vegades invisibles i silenciades en els espais informatius. Quantes tertúlies d’actualitat política hem vist on entre els contertulis només hi ha una o cap dona? La cosa canvia quan es tracta de temes del cor o assumptes domèstics: ahí sí ens donen veu.
Estes qüestions poden portar a pensar en diferències reals entre dones i homes respecte a les seues inquietuds i participació social. Però això també s’allunya de la realitat. Hi ha un interessant estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya que analitza la presència de les dones en els telediaris. La presència femenina és d’un 28% mentre la masculina és d’un 73%. I no és que en la societat no hi haja dones o no hi facen res. Una dada curiosa, per exemple: entre els metges que treballen a España, el 46% són dones; en televisió, només un 26% dels metges que hi apareixen són dones. I el mateix passa amb les professores universitàiries: són un 37% del total, en canvi en televisió este percentatge es redueix a un 12%. I podria seguir desglosant-vos esta recerca que posa en evidència un esquema patriarcal i certa actitud sexista a la realitat definida pels informatius, on els homes copen els espais de l’economia i la política i les dones els de l’educació i els assumptes socials, cassolans i superficials.
Són invisibles les dones i han estat invisibles també algunas lacres que pateixen, com la violència de gènere. Quantes vegades hem hagut d’escoltar eixe eufemisme de “ha muerto a manos de su pareja” i quant està costant que es parle de forma clara i directa d’assassinats masclistes”? El llenguatge també defineix la realitat i encara existeix cert llenguatge sexista als mitjans.
I vull acabar llançant una pregunta: este discurs esteriotipat que en ocasions silencia i invisibilitza a la dona, canviaria si foren les dones les que ocuparen els llocs de decisió? Deixe esta i moltes altres qüestions en l’aire i espere que entre totes i tots, comencem a trobar respostes i solucions. Doncs si en alguna cosa hem anat avançant, ha estat en la visibilització i la sensibilització d’un problema que durant molts anys ha estat amagat i silenciat.
