Vaig a compartir amb vosaltres part d’una conversa que he tingut esta setmana per missatges privats de Facebook amb Bea, una xica que vaig conèixer al míting del passat diumenge al Grau amb la qual no havia coincidit mai abans . Em vaig emocionar molt i hem decidit, amb el seu permís, clar, compartir-la al blog. Espere que la teua renovada confiança en la política no es perda mai. GRÀCIES, BEA!!
Bea (17 de maig)
Vinc del míting que has impartit al Grau. Vull agrair-te que m’escoltessis amablement quan m’he apropat a saludar-te. Gràcies, deveres, per fer que confie, de nou, en el partit socialista.
Vaig tenir la gran sort de criar-me en una família més roja que la sang. El meu avi, que va a fer 90 anys, recorde que tenia la casa plena de fotos de Pepa Frau. Més tard, va conèixer també a José Manuel Orengo, al que cridava personalment quan alguna cosa no li semblava bé. I bé, és un home major, i m’encantaria que pogués veure de nou una victòria socialista abans de passar a millor vida.
Avui, 17 de maig, és el dia contra la LGTBI Fòbia. Des de fa quatre anys i fins al dia d’avui, m’he sentit ja no només com a lesbiana sinó com a dona, desprotegida davant un govern de dretes a la nostra ciutat. I dis-me si hi ha alguna cosa més trista que això. Estaria bé impartir xerrades a les aules ensenyant a respectar a qualsevol ésser humà independentment de la seua raça, sexe, religió o condició sexual, doncs ja hi ha nens i nenes amb dues mamàs i dos papàs que s’amaguen per por al rebuig.
Finalment, et comentava abans (al míting) que et volia enviar una cançó per si algun dia la volies posar a les teves xarxes socials. La cançó es diu «Vés, Bruixot», del grup Manel. Parla d’un heroi, un geni a qui no coneix ningú i arriba a una ciutat a canviar la sort de les seues gents. Només espere que tu canvies la nostra. T’ho mereixes i ens ho mereixem.
[iframe id=»https://www.youtube.com/embed/r5_oaWwrkN0?rel=0″]
Gràcies, gràcies, i mil gràcies per la teua proximitat i transparència. Necessitàvem un bufo d’aire fresc i ha arribat amb tu.
DIANA MORANT (18 de maig)
Vaig llegir el teu missatge ahir abans de dormir. Em va emocionar moltíssim. Ara que tinc un ratet, t’escric amb calma.
No t’imagines el ‘subidón’ d’ànim que m’ha donat que una xica tan jove, tan amable i tan dolça m’haja dit que confia en mi. Per coses com estes mereix la pena l’aventura en la què estic… jejejeje. Només amb la teua força ja tinc per al que em queda de setmana.
Això de la cançó de Manel, encara que hauré de ‘lluitar’ amb el meu equip de comunicació que ho porten tot mil·limetrat, està fet-. Per cert, igual és massa demanar-te, però seria fantàstic poder compartir, junt a la cançó, les teues paraules (sense dir el teu nom si no vols, clar) al meu blog o xarxes. Crec que el teu testimoni pot fer que molta gent jove done el pas endavant per a participar en política i anar a votar el diumenge. Com ho veus?
BEA (19 de maig)
Veig difícil que molts dels joves vagen a votar el diumenge. No per res, sinó perquè la gran majoria no creuen en política. Crec que és comprensible. Quan vaig votar per primera vegada, als 20 dies de fer els 18, recorde que no sabia a qui votar i ma mare em va asseure al sofà i em vaig tragar 50 debats. Quan van acabar, ma mare em va dir: «ara vota a qui et done la gana, però vota, per favor». He tingut la gran sort de que m’hagen donat la llibertat per triar a qui vull que em represente i la gran sort que se m’haja inculcat la importància de votar, siga a qui siga. Tot això ve a que si a l’entorn d’algú no se li dóna importància, acaba per no importar qui ens represente: un partit corrupte o una alcaldessa neta.
Et vaig a donar una alegria, perquè agafes forces per al diumenge: tinc una amiga a Londres, va a fer 3 anys que viu allà. Està d’au-pair. Doncs bé, segueix TOT el que fas via xarxes socials i la tens enamorada. Tant que ahir va agafar un vol per venir a votar-te diumenge. Enhorabona, xica internacional.
Un abraç, Diana. I gràcies per respondre sempre. Sort i ANEM!
